Després que el Tribunal Eclesiàstic de la Rota hagi desestimat el recurs de la Diocèsi de Lleida per la propietat de les 83 obres d'art en disputa a l'Aragó, ara ja només queda que la via civil pugui resoldre aquest conflicte a favor de les comarques de Ponent. L'Associació d'Amics del Museu de Lleida ha estat l'única en atrevir-se en anar al capdavant per demanar que les obres es quedin a la capital del Segrià. Per aconseguir-ho es basa en la propietat per usucapió, que vol dir que un bé que no ha estat reclamat en un temps superior als tres anys pertany a qui l'ha custodiat en tot aquest temps. Mentre l'esfera política prefereix la via del diàleg, al marge de qui sigui la propietat de les peces. Aquestes dues postures, són ara per ara, com a mínim respetables.
Però en tot aquest enrenou per la disputa de les obres, una de les qüestions més sorprenents és la postura pro-aragonesista de l'Administrador Apostòlic de la Diòcesi de Lleida, Xavier Salinas. De fet, avui mateix ha contactat amb l'Associació d'Amics del Museu de Lleida per reclamar-los que retirin la demanda civil, que per cert, ja està admesa a tràmit per la via ordinària. Tot això demostra fins a quin punt molesta al Bisbe que aquest litigi es resolgui als tribunals, on ell també haurà de declarar en el judici.
Per damunt de tot això està l'actuació de la Generalitat de Catalunya, que és qui te la última paraula sobre la possible cessió d'aquestes 83 obres en litigi a l'Aragó. En aquest sentit, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras ha dit aquesta setmana que les obres es quedaran a Lleida. Per tant, sembla que de moment el govern català no acatarà la desició del tribunal eclesiàstic i es mantindrà, almenys de moment, la unitat de la col·lecció diocesana a Lleida.
La darrera classe del Seminari d'Anàlisi de l'Actualitat va obrir, casualment, un mini-debat sobre la jerarquització de la informació provinent d'arreu de les comarques catalanes. El que pretenc dir amb això és que està comprovat que més del 80% de les informacions que es publiquen a la CCMA que en definitiva són la ràdio i televisió pública catalanes són de l'àrea metropolitana de Barcelona. Si bé es cert que és en aquest territori on viu la gran majoria de població, una cosa que sovint se'ns escapa és que la resta d'habitants "de comarques" també paguem aquests mitjans, i per tant, hem de reclamar una quota mínima de presència per tal de conèixer les notícies més pròximes.
És cert que ara per ara, a TV3 i a Catalunya Ràdio ja se'n fan edicions que recullen les notícies d'àmbit local i comarcal. Una de les qüestions que cal pensar però, és que el fet que estiguin separats dels informatius convencionals, dificulta, i molt, la normalització d'aquest tipus d'informacions dins l'àmbit català. A més, hi ha molts temes que afecten a tots els catalans que constantment és construeixen localitzats a l'àrea metropolitana de Barcelona, fent que els habitants de la resta de Catalunya no se sentin identificats amb el que estan veient o escoltant per la ràdio o la televisió.
Per concloure, la manera en què tracten les notícies aquest tipus de mitjans no ajuda gaire a què els espectadors puguin ampliar els seus coneixements sobre el que passa al territori, que surt de l'àrea metropolitana. En canvi, els que vivim a la resta, ens hem hagut de ressignar a rebre un bombardeig constant d'allò que passa a Barcelona a nivell local i que no té perquè ser del nostre interès. Un tipus de notícies que surten als informatius tenint en compte la repercussió que tenen en valors totals, i no proporcionals l'àrea d'influència del fet en qüestió.
L’Església catòlica estrena el nou sistema de finançament provinent de l’acord amb el govern central al 2006. El canvi més rellevant és l’eliminació de la dotació pressupostària que atorgava anualment l’Estat a la institució. Ara, serà el contribuent qui decideixi si vol que una part dels seus impostos es destini a aquesta finalitat. Els que marquin la casella a la Declaració de la Renda ajudaran més a l’economia de l’Església. La raó és que l’assignació derivada de l’IRPF ascendeix al 0,7%, una tercera part més, que compensarà els ingressos de l’any passat.
El nou acord modifica substancialment el signat l’any 1979. En aquell moment, era l’Estat qui feia una aportació directa. Al 1988 va començar el sistema mixt que ha derivat fins a l’actual. De tota manera, l’objectiu de l’autofinanciació encara queda molt lluny, ja que les donacions dels tributaris representen un 20% del pressupost eclesiàstic.
Tot i que la Constitució Espanyola del 78 declara l’estat espanyol com aconfessional, les institucions catòliques reben uns 5.000 milions d’euros del fons públic. Aquesta dotació, molt més gran que la provinent de l’IRPF, serveix per finançar l’assignatura de religió a l’escola pública i l’ensenyament concertat. Per tant, encara perdura part del paper hegemònic que va tenir l’Església a l’etapa franquista. El marc normatiu que separa l’Estat amb la religió catòlica no és prou potent. Prova d’això és la Llei de la Llibertat Religiosa del 1980, que cal adaptar al pluralisme religiós.
Quatre dies després de l'inici en servei dels trens llançadora, AVANT, que connecten les tres capitals catalanes, RENFE ha tornat a pujar els preus dels diferents trajectes de la companyia. Això ha fet reaccionar a la societat, que havia quedat satisfeta pels nous combois i que ara ha de pagar el preu d'aquest augment de l'oferta de trens. Els AVE ja costen gairebé un 20% més i això també passa amb altres recorreguts de mitjana i llarga distància. Tot i que de moment, els Avant s'han lliurat d'aquesta actualització del preu.
Cal dir que la situació econòmica d'Espanya no és molt adequada per afrontar aquesta nova pujada dels preus. Així ho avalen diversos representants polítics que han valorat molt negativament l'anunci de RENFE. De tota manera, lluny de fer un servei públic, la companyia s'encara cada cop més cap a una postura on el que realment és defensen són els interessos propis com en el cas de la gestió privada.
A tot això s'ha de sumar la vaga dels maquinistes de RENFE, que està complicant la mobilitat de milers de persones en ple pont de l'1 de maig. Aquest fet contribueix a què les persones hagin de recòrrer al vehicle privat, perquè és l'únic mitjà de transport que els ofereix més garanties.
Les reserves dels pantans de Catalunya han augmentat un 1% en aquesta setmana, sobretot per les precipitacions que van caure aquest diumenge. Això suposa l'ampliació del marge per entrar a la fase d'emergència on caldria restringir l'ús de l'aigua de boca. De tota manera, aquesta pluja no es suficient per evitar que s'hagi de transvasar aigua del riu Ebre cap a l'àrea metropolitana de Barcelona. Una opció que no deixa de crispar als agricultors del Camp de Tarragona.
Mentre les postures de la Generalitat i el govern de Madrid s'apropen cada cop més, de fet aquesta setmana podria tancar-se un principi d'acord, la Plataforma en Defensa de l'Ebre ja té data per començar un calendari de mobilitzacions. Serà a Amposta el 18 de maig. Un dia en què els agricultors sortiran al carrer per demanar que no s'allargui la canonada que abasteix ara les poblacions de la demarcació tarragonina.
I és que com molt bé diu el refrany: Mai plou al gust de tothom. Això es així perquè les pluges d'aquests darrers dies estan fent augmentar més les conques externes com la de l'Ebre o d'afluents com el Segre, que les que han d'abastir d'aigua l'àrea metropolitana. A banda, mentre estem cada cop més a prop d'un acord polític, el camp torna a patir les conseqüències d'aquestes mesures, i es queda marginat de l'opinió majoritària de la societat. Una visió, que per cert, està distorsionada perquè no té en compte que els recursos hídrics són fonamentals també, per a la producció de l'alimentació que necessita el nostre cos.
Avui s'obre un nou espai per comentar els temes d'actualitat de casa nostra.
I per començar parlarem sobre la problemàtica de la sequera a l'àrea metropolitana de Barcelona. Sens dubte una qüestió que afecta a tot el Principat i arreu de l'estat espanyol. Lluny del punt de vista de la solidaritat d'uns territoris cap a uns altres, molt qüestionada en les darreres setmanes, un dels pilars bàsics d'aquesta política de l'aigua és que, des del govern català no s'ha actuat de forma transparent.
Des de Lleida, avui dia ens sentim més propers amb la política espanyola que amb la catalana en aquest sentit. La raó és el transvassament del riu Segre a la capçalera que proposa la Generalitat de Catalunya. Un projecte que no compta amb el suport del territori lleidatà pel fet que l'aigua a les nostres terres és molt necessària per als cultius de la zona. A més, els ingeniers i tècnics consultats no avalen el projecte perquè, entre altres coses, destruiria l'ecosistema de la zona i no es garanteix que tota aquesta aigua arribés al riu Llobregat, ja que bona part es podria perdre pel camí cap al Pantà de la Baells.
Però les veus contràries no només arriben des de Lleida, territori clau on s'ha de fer el suposat transvassament del Segre, com a l'opció més viable des de la Generalitat per pal·liar la sequera. A Tarragona no veuen amb bons ulls la proposta d'allargar la canonada que abasteix la demarcació amb aigua de l'Ebre fins a Vilanova i la Geltrú. A Girona, estan prou enfadats per les captacions d'aigua del riu Ter, que superen les previstes inicialment en aquest transvassament.
Amb tot això el que s'intenta explicar és que cal buscar solucions a la sequera sense haver d'enfrontar-se amb els territoris veïns. És evident que garantir l'aigua de boca a tota Catalunya és una prioritat, però també ho ha de ser el manteniment del sector primari per a què els cultius no se'n ressenteixin d'aquestes mesures. Cal tenir en compte que aquest sector és clau per la quantitat d'aliments que produim a les nostres terres i també per les vides de les persones que s'hi dediquen.
